Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Jess Franco, yes!

 El Conde Drácula (1969), de Jess Franco


El 2 d’abril de 2013 moria a Màlaga Jess Franco, director, guionista i músic, i pare i icona del cinema de sèrie B espanyol. Autor de més de 200 pel·lícules de tota mena, serà recordat, malgrat el reconeixement internacional i el Goya honorífic de 2008, pels films eròtics i de terror. Amb la seva desaparició, la del també director Miguel Iglesias Bonns (1915-2012) i la de l’actor i realitzador Paul Naschy (1934-2009) podem donar per tancada una època i sentir-nos tan orfes com els nens de l’Auxilio Social.


Jess Franco


Aquest apunt a la memòria de Jess Franco s’ha produït sota demanda d’alguns dels fidels seguidors d’aquest bloc. No sé si amb el que segueix em desvio del que s’esperava: un relat de l’adolescència eròtica de la nostra generació a través d’aquelles actrius que van desenvolupar i disparar la nostra imaginació. Però com que em veig incapaç de reproduir segons quines emocions he preferit fer un dibuix del paisatge d’aquella època que ens va tocar viure amb un sexe estrany com a rerefons.

Tot i el risc de fer-me pesat, torno a les experiències viscudes per la generació dels nascuts a finals dels anys 50, aquells nens que amb el pa i la xocolata del berenar sentíem Machín, la Piquer o José Guardiola pel celobert i deixàvem anar la nostra imaginació amb els tebeos i els cinemes de barri mentre la cultura de masses començava a treure el nas entre les deixalles de la postguerra.


Ingrid Pitt


Quan el 23 de novembre de 2010 va morir Ingrid Pitt (21 de novembre de 1937 – 23 de novembre de 2010) una de les muses del cinema de terror dels 60 i 70, actriu i escriptora supervivent dels camps d’extermini nazis, li vaig dedicar l’apunt Dràcula i el mite eròtic. Allà parlava de la sexualitat adolescent dels nens d’aquells anys i de la cultura popular. Sense voler-ne fer una afirmació universal (cada casa és un món), deia que després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, on els clients eren les noves classes mitges, les que tenien el poder adquisitiu de la nova indústria, i els nens i els adolescents apareixíem com a potencials subjectes d’aquest mercat.

A finals dels 60 i principis dels 70 arribaven als cinemes pel·lícules d’arts marcials, de ciència-ficció i de terror, d’aventures i arguments estrambòtics. Les sèries B posaven color i molta imaginació a les cartelleres dels cinemes de barri. I amb la mort del dictador i amb la suavització de la censura aquest terror va venir acompanyat de la carn fresca de les filles de Dràcula o de joves donzelles que eren sotmeses per les forces del mal, per caníbals, nazis, vampirs i homes llop. Il·luminaven la pantalla actrius com Ingrit Pitt, Diana Lorys, Barbara Capell, Dyanne Thorne, Maria Rohm, Mirta Miller, Soledad Miranda, Rosanna Yanni, Rosalba Neri o Lina Romay (25 de juny de 1954 - 15 de febrer de 2012), que va ser musa i esposa de Jess Franco fins que ens va deixar orfes.


Dyanne Thorne i Lina Romay a
Greta: Haus ohne Männer (1977), de Jess Franco


A manca d'educació sexual, una generació es deixava seduir per unes històries que vistes ara són més surrealistes que exòtiques; es deixava seduir per un erotisme filmat en Eastmancolor que el pas del temps ha convertit en kitsch. Perquè, no ens enganyem, anàvem al cinema a deixar-nos seduir. La nostra sexualitat despertava i se’ns donava l’oportunitat de derivar les pulsions cap a símbols que ens allunyaven de l’entorn opressor que envoltava el sexe. Potser es creaven altres dependències, no dic que no, però la vida passava a ser una mica menys solipsista.

Sóc conscient que estic parlant des d’un punt de vista molt masculí. Rarament he pogut compartir amb una dona el significat dels canvis de paradigma sexual associat a la cultura de masses i tampoc n’he llegit res. Era estrany veure noies al cinema quan feien pel·lícules com: El castillo de FuManchú (rodada en part en el Park Güell de Barcelona), Marquis de Sade: Justine, El conde Drácula, Las vampiras, La venganza del Doctor Mabuse, Los sueños eróticos de Christina, La hija de Drácula, La maldición de Frankenstein, Los demonios, Los amantes de la isla del diablo, Los ojos siniestros del Doctor Orloff, Diario íntimo de una ninfómana, Maciste contra la reina de las amazonas, Aberraciones sexuales de una rubia caliente, La noche de los asesinos o Cartas de amor a una monja portuguesa. Ser-hi les feia sospitoses.

Després vindrien les pel·lícules classificades "S". Jess Franco hi va participar. Era un negoci. Fins i tot va fer pel·lícules amb doble versió: una d’eròtica, que podia ser projectada a Espanya, i una de pornogràfica que podia ser projectada a l’estranger, on Franco hi tenia no només un mercat consolidat sinó que la producció de molts dels seus films era francesa, alemanya, italiana, suïssa o fins i tot nord-americana.

A la pantalla, el primer nu integral no el vam veure fins l’any 1976, i va ser el de María José Cantudo a La trastienda, de Jordi Grau. La vaig veure en el cinema Diamante amb companyia femenina. Ella, que era una dona casada, amb una història familiar complicada que jo coneixia bé, no gosava anar-hi sola. Va ser una situació estranya que es va repetir algun cop més sense gaires explicacions. Era una companyia muda que li donava al context una dimensió diferent, inquietant, perquè semblava sortida de la pantalla. La seva presència sempre em va provocar estranyesa, com si no fos qui era. La vida sovint ens deixa arguments de pel·lícula. Gestionar-la ja és una altra història.

Segurament perquè la conducta sexual està subjecta a l’educació, la repressió, al context social i familiar, i a l’experiència o a la mancança, el sexe ens arriba o l'heretem deformat. Va arribar un moment en què l’erotisme de sèrie B i la vulgaritat del classificat "S" no van ser suficient per satisfer les necessitat. Però hi havia una alternativa que era compartida per altres joves, i no tan joves: les sales d’art i assaig. No sé si ningú més s’atrevirà a confessar-ho, però a més de satisfer unes ànsies intel·lectuals incipients, aquestes sales permetien veure un cinema d’autor que també satisfeia pulsions més atàviques (o potser era al revés?). En una mateixa sessió podies veure el cinema intel·lectualitzat i inquietant de Pasolini, Visconti, Malle o Bergman, tot esperant que un cos nu il·luminés una escena més realista que les escenes de les sèries B. A no ser que el director fos el suec Vilgot Sjöman, o algun altre semblant, interessat a desentranyar els misteris de tots els tabús sexuals amb la lluminosa Bibi Andersson com a protagonista.


Lea Massari a Souffle au coeur (1971), de Louis Malle


Una cosa sí que vam aprendre: una bona història és més suggeridora que un cos nu (no és veritat del tot, però queda bé!). Però el camí per arribar fins a aquest conclusió és llarg. Si dels tebeos vam passar a la literatura, d’aquelles estrambòtiques, exòtiques i surrealistes històries de terror i erotisme de Jess Franco vam arribar a les sales d’art i assaig i a una determinada sensibilitat. Com que sempre hem estat un país estrany i secularment obscurantista i endarrerit, els camins de l’aprenentatge sempre han estat tortuosos. Que ho preguntin a qui ha forjat el seu imaginari passant per la sagristia, per un matrimoni castrador o per un agrupament escolta. Els camins del Senyor són inescrutables.


El Cine Mar de la Rambla


En Miquel, l'administrador de Barcelofília, el bloc de la Barcelona perduda, ens deixa una crònica fidel, que molts compartim, de quin va ser l'escenari en què entràvem en contacte amb aquelles pel·lícules. Aquells cinemes situats a banda i banda de la Rambla (dels quals el Cine Mar n'era el paradigma) que més que cinemes de barriada eren l'última frontera, freqüentada pels grups més marginals de la ciutat: prostitutes, "pajilleres", "xaperos", borratxos i despistats, que en les sales que començaven la sessió a les 10 del matí s'hi podien passar el dia.

"A mi, el record del cinema de JF em transporta inevitablement a fosques sales de reestrena de sessió contínua de quan encara vivia l'altre Franco; a imatges del malvat Fu-Manchú fent de les seves sota la sala hipòstila del Park Güell; a mad doctors perversos i sàdics assistits per Morphos repetits però sempre estrafets i sinistres i, sobretot, al balanceigs de cossos femenins de corbes infinites i esguards inquietants. Records inscrits després en el món de l'anagrama "S" en altres sales, encara més sòrdides, on la prevenció recomanava assegurar que els dos seients contigus, a banda i banda, quedaven lliures durant tota la projecció. Mentrestant, la Lina passejava la llengua pels quatre racons de la pantalla i un tot-terreny anomenat Mayans feia hores extres i suava la cansalada. Són records del Galerías Condal, del Diorama 73, de l'Avinguda de la Llum, que surquen un itinerari que condueix finalment a una màgica descoberta tardana de tota una producció antiga, un tresor ocult i desconegut (Necronomicon, Miss muerte, Sie Tötete in Ekstase), d'actrius nacionals perversament tretes de context i despullades Pirineus enllà (Soledad Miranda, Diana Lorys...), de músiques de Hübler i Schwab, de jazz...
De les "X" (que també en vaig veure alguna) confessaré que en vaig tenir prou amb constatar que l'Oncle Jess era capaç d'alterar el rutinari ítem del gènere (nuesa-fel·lació-coit i més fel·lació amb final feliç facial) per altres propostes més imaginatives (catxondeo inclòs).
Però el mèrit més important d'aquest petit home es haver pogut fer el que li ha vingut en gana i exercir la pràctica de la llibertat fins al límit malgrat l'època que li va tocar viure."

Eren les catacumbes de Barcelona.


[+]

Per veure Jess Franco des de dins de les entranyes res millor que fer un tomb per la cripta d’Horroerótica, on Astrum ens farà d’acomodador i ens indicarà quines són les millors butaques.


*



Mentre escrivia aquestes ratlles moria Bigas Luna (19 de març de 1946 - 6 d'abril de 2013). El director barceloní ens regalava durant la segona meitat dels anys 70 dos llargmetratge que se submergien en la sordidesa i en la part més fosca del sexe: Bilbao (1978) i Caniche (1979). Entre el kitsch festiu de Jess Franco i la retòrica intel·lectual de l’art i assaig, Bigas Luna, tan voyeur com nosaltres, ens feia baixar als inferns urbans i ens feia descobrir que el sexe era també una metàfora de l’ànima humana.

32 comentaris :

  1. Apunt rodó a l'alçada del gran Astrum!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, això és un elogi!

      Elimina
  2. M'identifico com a demandant, però estic segur que l'EHM en tenia també moltes ganes de dedicar-li un homenatge al desaparegut Oncle Jess.
    A mi, el record del cinema de JF em transporta inevitablement a fosques sales de reestrena de sessió continua de quan encara vivia l'altre Franco; a imatges del malvat Fu-Manchú fent de les seves sota la sala hipóstila del Güell; a "mad doctors" perversos i sàdics assistits per Morphos repetits però sempre extrafets i sinistres i, sobretot, a balanceigs de cossos femenins de corbes infinites i esguards inquietants. Records inscrits després en el món de l'anagrama "S" en altres sales, encara més sordides, on la prevenció recomanava assegurar que els dos seients contigus, a banda i banda, quedaven lliures durant tota la projecció. Mentrestant, la Lina passejava la llengua pels quatre racons de la pantalla i un tot-terreny anomenat Mayans feia hores extres i suava la cansalada. Són records del Galerías Condal, del Diorama 73, del Avinguda de la Llum, que surquen un itinerari que condueix finalment a una màgica descoberta tardana de tota una producció antiga, un tresor ocult i desconegut (Necronomicon, Miss muerte, Sie Töteke in ekstase) d'actrius nacionals perversament tretes de context i despullades Pirineus enllà (Soledad Miranda, Diana Lorys...), de músiques de Hübler i Schwab, de jazz,...
    De les X (que també en vaig veure alguna) confessaré que en vaig tenir prou amb constatar que l'Oncle Jess era capaç d'alterar el rutinari ítem del gènere (nuesa-fel·lació-coit i més fel·lació amb final feliç facial) per altres propostes més imaginatives (catxondeo inclòs).
    Però el mèrit més important d'aquest petit home es haver pogut fer el que li ha vingut en gana i exercir la pràctica de la llibertat fins al límit malgrat l'època que li va tocar viure.
    Deixo com a petit homenatge a l'Oncle Jess aquest enllaç a un divertit video en el que el podreu sentir en directe http://www.youtube.com/watch?v=bf_nMAZatNQ&feature=player_detailpage

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hosti, Miquel, gairebé podies haver fet un apunt! Si no et fa res, ho incorporaré a l'article. Diga'm alguna cosa.

      Elimina
    2. Endavant Enric, m'ha sortit tot un cúmul de records


      Elimina
  3. Caram, quines confessions més completes. Llàstima que, com assegures, no les hagis pogut discutir amb cap dona... Et deuen veure només com un consumidor.
    Ànims, que, com deia aquell capellà amic: 'la jodienda no tiene enmienda'. I els vampirs sempre tornen perquè els rius de la sang no s'estronquen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, jo hauria volgut la confessió d'una consumidora, que estigués a l'alçada del comentari que ha deixat bar.cel.ona.uta. Però les noies tenien uns altres interessos i no anaven a veure pel·lícules d'aquestes. Jo només he dit el que molts callen. I només he confessat el que és confessable. Eren uns temps estranys, ho saps prou bé.

      Elimina
  4. No he vist gran cosa de l'oncle Jess (les noies no érem el públic a qui anaven destinades les seves pel·lícules, com remarques a l'apunt; per a nosaltres hi havia reservades altres "mitologies"). Em quedo, però, amb la seva interpretació com a actor a "El extraño viaje" del Fernán Gómez, una pel·lícula tan estranya com el seu títol, però molt bona. Una rara avis, vaja.

    Del cinema del Bigas Luna m'agrada quasi tot; segurament "Bilbao" és una de les més brutals, obsessives i inquietants.

    "una bona història és més suggerent que un cos nu (no és veritat del tot, però queda bé!": Aquest comentari és per a emmarcar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris!

      Sóc conscient d'aquestes altres mitologies, que vaig poder descobrir més tard.

      Gran pel·lícula "El extraño viaje", de Fernán Gómez, i ni punt de comparació entre el primer Bigas Luna i el posterior.

      Elimina
  5. Fa poc vaig llegir les memòries de l'oncle Jess, quatre-centes pàgines gamberres i sense pèls a la llengua, de les coses més divertides que he llegit. Espero que, a més a més d'aquest homenatge en trobem d'altres i es pugui dignificar com cal un personatge tan immens com ell.
    No he vist pas tota la seva producció (no sé pas si tindria prou hores), però la meva preferida segueix sent els "Vampiros lesbos", que té una de les millors bandes sonores de la història del cinema.
    https://www.youtube.com/watch?v=GwshCVHghtU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, no sé pas si es dignificarà mai. D'un cicle a la Filmoteca no passarà. I és una pena, perquè més enllà de les pel·lícules el que va viure aquest home és un relat immens. M'hauré de llegir les memòries.

      La banda sonora és, com a poc, curiosa.

      Elimina
  6. Para mí, que Bigas Luna hizo dos grandes películas, muy bien glosadas por Enric en su alusión a las mismas, como lo son "Bilbao" y "Caniche". Pero, lo que son las cosas, Bigas se hizo popular y seguramente ganó dinero cuando se dio abiertamente a la españolada grasienta y guardiacivilesca poligonera, valga la redundancia, con lo del jamón, el torito, los macarras y las guarrillas de discoteca, las chonis que dicen ahora. Lo que son las cosas. Le dio éxito, precisamente, la falsificación. Bueno, realmente, no sé de qué me extraño. España es una falsificación.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, creo que no se ha vuelto a hacer un cine como el de "Bilbao" y "Caniche", tan descarnado, y es una lástima, porquè con la de mierda que hay en este país... Lo del "Jamón", pues ya ves. Y el Bardén aún; pero la Penélope...

      Elimina
  7. ets gran Smart! si tots els Franco fossin com el Jess ja tindriem la república de les ànimes en plena marxa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bogarde, i hi hauria orgia cada dia!

      Elimina
  8. Jess Franco un clàssic a seguir. Qualsevol pel·lícula seva té alguna cosa interessant. I Bigas Luna era molt bo, però com apuntaven per aqui, bastant peculiar. Té conya que sel recordi pel Jamon Jamon i haver descobert al Bardem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, a veure si algun cinema en fa un cicle perquè és cert, hi ha pel·lícules que s'han de veure.

      Elimina
  9. La Filmoteca ha fet un minicicle al qual no he pogut assistir per manca de temps sobre aquelles romeries del pecat cap a França, a una de les poques a les quals vaig anar un entès em va parlar del senyor Franco i dels seus alter egos. Un cinema peculiar, tot un personatge, el mateix que Bigas Luna, en un altre camp, de més 'volada'. Ni l'un ni l'altre són sants de la meva devoció cinèfila però no els trec mèrit, només faltaria. El nostre país és ple d'estranyes singularitats i el miracle és que se n'hagin pogut sortir, fins i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, sobretot és això, un personatge peculiar a qui potser li va faltar fer una "gran" pel·lícula. La meva devoció és molt subjectiva, tot i que és compartida amb moltes altres subjectivitats.

      Elimina
  10. Diria que, d'una manera la mar de subtil, ens estem mobilitzant; reclamant la vigència d'aquells drets que consideràvem consolidats i que, dia a dia, veiem usurpats.
    El Jess no pertany a la memòria -diga'm exquisit-, tot i que no amagaré com hauria fantasiejat amb la visió d'aquells mamellams -simplicíssima sublimació-.
    Sí que he abogat per la força conceptual del Bigas, per l'anterior a tota la seua filmografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, hi ha vegades que la memòria depèn de l'atzar. Calia un determinat context per accedir a aquest cinema. Bigas Luna ens va arribar com un producte definit que buscava un públic concret: savíem què anàvem a veure. Franco, en canvi, tenia muntada una parada de tebeos que després va resultar que contenia sorpreses. Sí, algunes en forma de mamellams com el del fotograma.

      Elimina
  11. KaraY quin post, i molt bo. Palar de Jess Franco no és fàcil, però sens dubte està al voltant del sexe y del sentit atàvic de la pulsió erótica d'aquest pais, tal i com dius...
    i gràcies per assenyalar horroerótica.. podeu recollir un llibre amb el resum de les seves pel.lícules (fins 1992)a:
    http://lasombradesiriob.blogspot.com.es/2013/04/obsession.html
    A10 AX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Faltaria més, Astrum, el teu bloc és una referència obligada!

      Elimina
  12. Per cert... amb el teu permís passo l'enllaç a la pàgina homenatge de face...
    https://www.facebook.com/HomenajeAJessFranco1930A2013

    .... i crec que
    'es més suggerent un cos nú en una bona història'
    ;-) AX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla perfecte l'enllaç. Ara m'hi acabo de passar. I tens raó: un cos nu i una bona història.

      Elimina
  13. Molt bon post! suposo que tens tota la raó quan dius que les noies no anaven a veure les pel·lícules de Jess Franco al cinema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roser!

      És un tema que tinc pendent. No només el de les pel·lícules de Jess Franco i similars, sinó també el punt de vista sobre la sordidesa de determinats ambients. Al llarg de la vida m'he ficat en alguns inferns (sóc curiós de mena) i només hi he conegut dones que els habitaven però no que els visitaven. En algunes coses és evident que existeixen mons separats per gèneres.

      Elimina
  14. Dempeus davant d'un autor independent, que mai va obeir les multinacionals, ni va cobrar cap subvenció.

    ResponElimina
  15. Així és, Josep! Pertanyia a aquesta casta d'artistes que, a banda de la discussió sobre el seu treball, vivia per al que feia i creia.

    ResponElimina
  16. I el tal Jesus Franco v´escriure la seva Biografia amb l´ajuda i correcció de la seva dona doncs s´havia casat amb Lina Romay ( Rosa Maria Almirall Martinez ) I com marit v´esser un tirano,groser i malhumorat ,segons pâraules de la mare de Rosa Maria . L´altre cara del "venerado oncle Jess " un ser humá que en l´intimitat era un despota. La seva dona va morir de cancer a Malaga abans que ell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris. Per desgràcia, quan entrem en la intimitat dels personatges públics mai hi ha un pam de net.

      Elimina